Com tot nou mitjà que es preui, el vídeo va arribar als anys setanta a Espanya per matar els mitjans de masses ja existents, com el cinema i la televisió. Alguns artistes que venien de l’art conceptual i les arts plàstiques van apropiar-se del nou llenguatge i van utilitzar-lo en instal·lacions que qüestionaven l’espectacle, els rols de gènere, les notícies o els anuncis, i que s’expandirien a àmbits més amplis, complexos, expressius i abstractes.